En el 304, durant la persecució de Dioclecià, van ser conduïts a Valentia el Bisbe de Caesaraugusta (Zaragoza) Valer i el seu diaca Vicent, que va patir en aquesta ciutat un martiri tan admirable que va ser conegut i celebrat en tota la cristiandat.

Els himnes d’Aureli Prudenci, les homilies de Sant Agustí i els relats de la passió de Sant Vicent van fer d’aquest el màrtir més popular de l’Església llatina, fins al punt que amb el seu nom es van fundar moltes poblacions i es van erigir monestirs i catedrals com les de Córdoba, Sevilla i Bèrgam.

Durant l’època romana i visigoda, a la regió valenciana van florir les Esglésies locals de Diana (Dénia), Ilice (Elx), Saetabis (Xàtiva), Elo (Lorca o Hellín) i Valentia (València), i coneixem els noms de molts dels seus Bisbes per les seues signatures en els concilis dels segles IV-VIII.

Aquesta cultura i vida cristiana va romandre patint i feta callar sota l’Islam, tenint màrtirs com Sant Bernat i les seues germanes Maria i Gràcia (1189) o els franciscans beats Joan de Perusa i Pere de Saxoferrato (1228). Però no es va interrompre el culte cristià en la basílica sepulcral de Sant Vicent Màrtir (la Roqueta), extramurs de la ciutat, donant com a fruit espiritual aquesta Església mossàrab a Sant Pere Pasqual, després Bisbe de Jaén i màrtir a Granada l’any 1300.

Una nova època es va obrir amb la fundació del Regne de València per Jaume I d’Aragó en 1238, sent el primer Bisbe Ferrer de Pallarés.

Van arribar llavors pobladors de les regions del nord de la Corona d’Aragó, ordes monàstics, militars i religiosos, i es va establir una nova organització de les diòcesis, quedant el nord del Regne en la de Tortosa, reinstaurant-se les de Segorbe i València, i creant-se més tard la d’Orihuela, ja en el segle XVI (1564).