English
EspañolHistòria dels
Orgues
Música de la Catedral de ValènciaEls orgues de la Catedral
Un dels elements principals de qualsevol catedral catòlica és l’orgue de tubs. Normalment, a més de constituir una de les obres d’art més monumentals de la catedral, com un vertader retaule, la seua vertadera missió és l’acompanyament habitual de les celebracions que conformen el calendari litúrgic.
Vegeu història i presentació
Els primers documents que testifiquen l’existència d’un orgue en la catedral de València daten de finals del segle XIV.
L’elecció dels papes Calixt III (1455-1458) i Alejandre VI (1492-1503), tots dos pertanyents a la família dels Borja, exerciria una gran influència artística a la ciutat i un novedós interès per allò italià.
La catedral va gaudir de bons instruments durant tot el segle XV, sent fins i tot exemple per a la construcció d’instruments en altres catedrals espanyoles, com la de Zaragoza.
L’orgue gran.
Medallons del fris de l’entaulament major.
Obres en fusta de til·ler de l’entallador Jaume Vicent. Dissenyades per Fernando Yáñez.
Obres en fusta de til·ler de l’entallador Jaume Vicent. Dissenyades per Fernando Yáñez.
No obstant això, la història dels orgues que han perdurat fins al segle XX començaria en 1510-1515 amb la construcció de l’orgue renaixentista de Pere Andreu Teixidor i Diego Ortiz, pel que fa a la part musical, i Fernando Yáñez de la Almedina i Fernando Llanos, quant al disseny i decoració de la caixa.
Aquest orgue, amb un aspecte monumental i una caixa digna de les lloances i admiració de tots quants van poder contemplar-la en els segles posteriors, va servir com a continent dels instruments posteriors.
Des del segle XVI, la catedral comptava amb dos orgues. Tots dos instruments estaven situats en el cor que s’estenia de llarg a llarg dels dos primers arcs de la nau central:
“l’orgue gran” (en la part esquerra o “cor del Xantre”) i “l’orgue xic” (en la part dreta o “cor del Bisbe”), segons la nomenclatura de la documentació conservada.
El cor central.
Durant els segles posteriors, “l’orgue gran” va patir nombroses reformes: Antoni Llorens i Joan Olius (1632-1635) i Nicolás Salanova (1720-1723) ho van reformar segons una estètica més barroca.
En 1777, dins de la reforma de l’interior de la catedral en l’estil neoclàssic, el cor i els orgues es van traslladar un arc més enrere, en direcció cap a la porta principal o “dels Ferros”.
En el segle XIX, els orgueners Ibach (1856-1860) i Juan Amezua (1886-1888) el van reconstruir seguint l’estètica romàntica del moment.
Finalment, en 1942, dins de les obres de restauració integral de la catedral, el capítol va decidir desmuntar el cor central per guanyar una major visibilitat. Amb el desmuntatge del cor també es van desmuntar els dos orgues que el flanquejaven.
El cor es va traslladar al lloc actual, en la capella major, i amb ell també l’orgue.
Vista del cor (h. 1915)
L’orgue
abans de la seua restauració (2007)
En 1948 s’inaugurava l’orgue construït per la casa alemanya E. F. Walcker & Cia d’estètica clarament romàntica. No obstant això, aquest instrument prompte va començar a presentar problemes en el seu funcionament. L’any 1981, Gabriel Blancafort va fer una renovació de l’instrument de Walcker atorgant-li una estètica més neoclàssica.
Recentment, en 2015, l’orgue ha sigut completament reconstruït per l’orguener francés Jean Daldosso dins d’una estètica romàntic-simfònica.
Orgue actual. Jean Daldosso. (2015)
Orgue actual. Jean Daldosso. (2015)
Des de llavors, l’orgue de la catedral de València s’ha convertit en un referent en el seu gènere, i ha acollit a organistes de gran fama internacional dins dels cicles propis de la catedral, així com també dins del festival “L’orgue en les catedrals” del Centre Nacional de Difusió Musical (CNDM), unitat del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport.
